¿Quo vadis, Margallo?

LA DECISIÓN DE COLOCAR al frente de la cancillería española a un europeísta de pro, de los de toda la vida, se explica en la pretensión del marianismo de sobrevivir al aznarismo y en devolver a los cauces históricos de la representación exterior la cotidianidad del ministerio. La política internacional ha sido motivo, en las más de tres décadas de democracia, de pacto no admitido aunque de Estado. La formulación reconocida es la que se azuza cuando la situación no puede superarse más que con la dictadura intelectual o bien, cuando el Gobierno dimite de gobernar pero no de calentar la poltrona monclovita.

'Marianismo' Rajoy

MARIANO RAJOY CONSIGUIÓ EL triunfo político que deseaba y el éxito personal que dicen merecía. El zapaterismo quedó herido de muerte, a expensas de lo que decida un grupo de presión (cómo acertadamente, aunque por error, definió Bono a Prisa) sobre los trámites sucesorios, es decir, funerarios. También pueden archivar su frenesí hereditario los próximos y los lejanos, incluso los antagónicos. Hay Rajoy para rato, con minúscula.

Las lágrimas de Terribas

DECÍA ARTUR MAS, EN plena campaña electoral, que Catalunya es la Alemania española. En opinión del nuevo héroe estelado, ambos pueblos se sacrifican para pagar los guateques del despilfarrador sur. Así, el líder convergente subió a los Altos del Golán de la simpatía cavernera, Katalanisch, sagen, natürlich, y Duran i Lleida arrasaba en las elecciones con 16 diputados que sólo servirán para excitar a algún que otro patriota trasnochado.

La (poca) calma de agosto

QUE HAYAN BASTADO LOS rumores de que el BCE estaba comprando deuda de los países periféricos de la zona euro para amortiguar la caída de las bolsas y sujetar la disparada prima de riesgo en España e Italia, es la prueba de hasta qué punto lo que hemos vivido estos primeros días de agosto es una crisis de confianza. O más bien, de desconfianza.

Corre ve y dile

EN LA ÉPOCA DE MARIANA DE AUSTRIA, las cartas, para horror de los nativos 2.0 que pululan hoy por la Red a sus anchas desgraciando el idioma con sus incompresibles abreviaturas y otras aberraciones lingüísticas, monopolizaban las comunicaciones. Claro que no había otra manera, porque aún ni pensaban en las alternativas para largar chismes con las que gozamos actualmente.

'Rubalcaniano'

EN PLENA EMERGENCIA ECONÓMICA europea, Zapatero ha leído en una cuartilla lo que Rubalcaba le había escrito el miércoles pasado: el nombre de los protagonistas de la última crisis de gobierno que afrontará el actual inquilino monclovita.

Con la Z de pereza

PEREZA, ZAPATERO ME DA muchísima somnolencia. Escribir sobre él, más aún. Vamos que me duermo y el efecto página en blanco crece exponencialmente porque siempre me ha parecido aburrido y predecible e inexacto y soso y caprichoso y maquiavélico y... Un presidente ruinoso, no sólo por lo suyo, sino por lo que nos deja. Alguien me recordará todo eso de las libertades sociales y tal. Bien, me parece genial. Es precisamente lo que siempre le he reprochado, que haya sido incapaz de hacer algo que implicara un mínimo de gestión.

Twitter se vuelca con Aguirre

Las numerosas muestras de apoyo público que Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, ha recibido de sus compañeros y adversarios políticos se quedan cortas al compararlas con los miles de mensajes que ha recibido en su perfil de Twitter. En la mañana del lunes, Aguirre anunciaba que abandonaba la política temporalmente para superar un cáncer de mama detectado en una mamografía rutinaria.

'Integridad' socialista

FRANÇOIS MITTERRAND ERA VIRTUOSO, imaginaos la habilidad que hay que tener para flirtear impunemente con la extrema derecha mientras presides el partido socialista francés; o para disolver el Parlamento el segundo día de mandato y luego ganar la Cámara por mayoría absoluta. Algo se le pegaría de Charles de Gaulle y es que, aunque la presidencia francesa es una de las mayores evidencias sobre la degeneración de las especies, Mitterrand logró formar parte aún de la saga de grandes dirigentes galos, a pesar de sus aventuras.

Una distribució medieval (Editorial de La Plaça 17/1/11)

TOTHOM CONTRA LES COMUNITATS autònomes, fins i tot ZP. La setmana passada, durant el seu balanç econòmic, el president del Govern espanyol va avisar que austeritat i transparència han de ser inexcusables a qualsevol administració de l'Estat. Com va explicar Economia Digital, aquest va ser un clar avís a comunitats autònomes i ajuntaments. Avui, el President ha recorregut al Financial Times per reincidir en aquest advertiment i, si era possible, endurir-lo: si les comunitats autònomes no controlen la despesa pública, el Govern central actuarà amb "instruments potents", assegura. Dit d'una altra manera, Madrid intervindrà contra les comunitats que es desviïn. És a dir, totes.

Si Zapatero compleix, podria satisfer a Rajoy i en particular a Aznar. El milionari expresident del Govern defensa la revisió del sistema autonòmic per evitar la fallida de l'Estat. El nou assessor d'Endesa també dóna per fet que el seu dofí, Mariano Rajoy, reduirà el nombre d'autonomies quan governi.

 

La culpa no és de Merkel

NOMÉS HA CALGUT QUE La Moncloa numeri noves mesures d'ajust i d'estímul econòmic per a què els mercats de deute es calmin i la borsa pugi. Veieu com la culpa no era d'Angela Merkel, com va dir la vicepresidenta Salgado? Caldrà analitzar l'impacte concret del nou pla presentat per l'Executiu espanyol, però van en la línia del que estan demanant els inversors i la Comissió al govern: Reducció del dèficit -controlant la despesa o incrementant els ingressos, d'una banda, i estímul econòmic per generar creixement i ocupació, per un altre.

La retirada de l'ajuda de 426 euros no suposa un estalvi significatiu -fins ara la despesa no ha arribat als 1.200 milions d'euros- però a Zapatero l'han obligat a llançar un senyal clars als mercats de que està disposat a continuar retallant despesa social encara que vagi contra les seves idees. En el mateix sentit es poden explicar les privatitzacions parcials d'Aena i Loteries i el pas a règim de concessió de Barajas i El Prat (que ja se'l rifen mitja dotzena d'empreses): Aconseguir ingressos a curt termini, encara que tampoc no solucionin els comptes públics.

Els consells del president de la Borsa

DURANT UNA EXTENSA ENTREVISTA que Joan Hortolà, president de la Borsa de Barcelona, m'ha concedit  -que es publicarà properament a Economia Digital-, el també ex conseller d’Indústria amb Jordi Pujol, ha opinat “que qui dirigeixi globalment l’economia catalana hauria de ser una persona experta en la gestió del deute i no pas en models teòrics com l’actual responsable de l’àrea”. Joan Hortalà ha explicat que preveu que, a causa de l’estat de les finances de la Generalitat, el nou Govern haurà de renegociar el deute i allargar-ho en el temps, “fet que reclamarà una especial atenció sobre l’execució pressupostaria”. El president de la Borsa ha recomanat, en paral·lel, reformes sectorials que permetin solucionar altres problemes concrets, com ara l’atur.

Hortalà ha recordat que el model competencial de la Generalitat per fer front a la crisi, que ha titllat de “molt profunda”, és limitat, però que “si es prenen mesures fermes adreçades a les seves causes concretes” es podrien resoldre “algunes de les principals qüestions”. Ha posat com exemple les reformes que es van emprendre l’any 1983 –també època de crisi- des de la conselleria d’Indústria i que avui “encara duren tot i que amb certes modificacions, com és el cas de Petrocat”.

L'hora de la revenja

PER A JOSÉ MONTILLA, QUE probablement viu els seus últims dies com a president de la Generalitat de i com a secretari general del PSC, la campanya electoral està resultant un viacrucis que els seus partidaris descriuen com a "terrible". Tot sembla venir-se a baix al seu voltant. Amb les enquestes descaradament en contra, en realitat amb tot en contra, el d'Iznájar, tanmateix, està realitzant un esforç personal encomiable, malgrat que al seu costat viatja ja, com un ocell de mal auguri, el seu successor en la direcció dels socialistes catalans, l'exministre Celestino Corbacho, arribat de Madrid.

El viacrucis de Montilla té un origen: la deserció de la militància socialista del "cinturó vermell" de Barcelona que, procedent de la gran onada migratòria dels seixanta i que va contribuir decisivament a aixecar Catalunya amb homes i dones procedents d'Espanya, ha assistit fastiguejada a l'espectacle d'un tripartit on Montilla ha pretès jugar a ser més soberanista, o així ho han entès gairebé tots, que la pròpia ERC. I a Badalona, una de les tradicionals fortaleses electorals del PSC, si no la major, de tot Catalunya, això no ha agradat gens. Per a molts catalans d'ascendència murciana, andalusa o gallega, amb les urnes arriba l'hora de la revenja.

Montilla i el raïm del tripartit

DESPRÉS D'ESTAR QUATRE ANYS llençant pedres contra la seva pròpia teulada, i la de Zapatero, que és la mateixa, el president de la Generalitat, José Montilla, ha decidit jugar a fons la carta espanyolista. Aquesta és la lectura de la seva desembarcada a Madrid. Inclosa la comentadíssima intervenció a ‘La noria’, el programa televisiu de la nit del dissabte que ara barreja la política amb el circ, però que, per desgràcia, avui sembla l'única forma que tenen els polítics per connectar amb els electors.

La deriva espanyolista, però, va començar amb la inhabitual presència de Montilla a la Fiesta Nacional del 12 d'octubre i ahir continuava amb l’entrevista a Radio Nacional de España on es va fer expressa repulsa a pactar amb qui desbordi el marc de la Constitució espanyola i on va reclamar la participació del líder del PSOE, Zapatero, a la campanya electoral per a les eleccions catalanes del 28 de novembre.

Accelerador i fre

EL PRIMER FRUIT VISIBLE dels pactes de supervivència amb bascos (el PNB) i canaris (CC) va aparèixer el diumenge passat a Ponferrada, on Zapatero es va permetre oferir als seus companys una recepta per remuntar: aplicació de les reformes econòmiques i mobilització dels socialistes davant d'un eventual retorn de la dreta al poder. El segon va ser l'aprovació dels pressuposts per a l'any 2011 partint dels esmentats pactes. I el tercer, la significativa renovació del govern espanyol que vam conèixer ahir.

Mentre les coples canten la seva pèrdua de credibilitat, la seva caiguda als índexs de valoració i la caiguda lliure del PSOE en les expectatives de vot, Zapatero, rendit al 'felipisme', treu el cap un minut després d'assegurar-se any i mig més de corda. A la roda de premsa celebrada a La Moncloa per explicar els canvis en el govern, el president va escenificar l'intent de remuntada política i econòmica que es proposa. Des de l'estabilitat pressupostària i institucional, gràcies als seus nous portants parlamentaris. "Era el moment de fer-ho", va dir.

El president bis

LA CRISI DE GOVERN dissenyada per Zapatero, o pel seu dit, com el d'Aznar anys enrere, consolida definitivament a Alfredo Pérez Rubalcaba com el pes fort de l'Executiu espanyol, com a president bis, com un nou super heroi polític -no com l'increible home normal-, i la seva marxa a La Moncloa, on formarà tàndem amb Ramón Jáuregui, apunta que el president jugarà la carta del final d'ETA com a salvavides per guanyar les eleccions de 2012. Rubalcaba, nou vicepresident primer en lloc de María Teresa Fernández de la Vega, ha estat el triomfador clar de la crisi. No només perquè tindrà despatx a La Moncloa, sinó perquè serà portaveu i mantindrà el Ministeri de l'Interior.

Per si fos poc, una persona de la seva confianza, com la vicepresidenta segona, Elena Salgado, surt incòlume de la crisi, mentre que una altra més, Trinidad Jiménez, passa al Ministeri d'Afers Exteriors. En aquest cas hi ha també un 'premi' per part de Zapatero per haver acceptat disputar a Tomàs Gómez les primàries de Madrid i sortir derrotada.

La pròrroga

ZAPATERO HA FET UNA bona operació i els seus enemics ho saben. No m'estranya que el president del Govern espanyol elogiés aquest diumenge el "sentit de la responsabilitat" i la "capacitat de pacte" del PNB i CC per facilitar l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat de 2011. Aquest acord és una cosa més, naturalment. És una assegurança per any i mig de vida política. Una pròrroga, sí, pot ser, com diu Rajoy. Però també en la pròrroga es pot guanyar el partit. Que l'hi preguntin a Andrés Iniesta.

Pròrroga, cant del cigne, epitafi o temps afegit. Cap de les figures retòriques utilitzades contra el pacte expliquen l'entusiasme de Zapatero a Ponferrada (Lleó). Els acords assolits amb Urkullu i Erkoreka, amb retransmissió especial al lehendakari, Patxi López, li van permetre ironitzar amb l'ansietat del PP: "A l'oposició les Legislatures les hi semblen eternes". I fer broma amb la del seu líder, Mariano Rajoy: "Per estar quatre anys a l'oposició no hauria de tenir tanta pressa". Fa tot just una setmana, quan es van complicar les negociacions i els sondejos cantaven la fallida socialista, a Zapatero no se li hagués ocorregut parlar així davant els seus companys de Castella i Lleó.

Comencem malament

LES ELECCIONS INTERNES QUE celebraran els socialistes madrilenys per elegir el candidat a la presidència de la Comunitat de Madrid haurien d'acabar sent un mirall en el qual mirar-se totes les formacions polítiques, catalanes incloses. I és que, com recorda Jorge de Esteban, "no hi ha cap partit que internament sigui democràtic", contràriament al que exigeix l'article 6 de la Constitució, que també afecta els partits catalans.

Hi ha dues circumstàncies que contribueixen a que aquestes primàries puguin tenir un valor exemplaritzant: que se celebren en una comunitat autònoma clau i que les organitza un dels dos grans partits espanyols. Només pel valor que aquesta experiència pot tenir com a referent per ampliar espais de democràcia en el sistema, els socialistes haurien de posar tota la seva tenacitat perquè el procés fos exemplar.

Paral·lelisme polític

ENCARA QUE BAMBI NO ho sàpiga, Kennedy ens va deixar moltes més cites que la famosa -i repetida fins a la sacietat per Zapatero- "Ask not what your country can do for you; ask what you can do for your country". Així que arribats a aquest punt, després de llegir les proclames zapateriles a La Vanguardia d'avui, i després de sentir vergonya aliena pel discurs institucional del president Montilla de dilluns passat, que a la fi és un dels majors errors polítics que he vist en anys, em resulta estimulant fer un exercici de paral·lelisme sobre l'Estatut de Catalunya.

L' Estatut, aquest estatut, és un error. Per què? Recorrem de nou a Kennedy. Va dir el trenta-cinquè president dels Estats Units que "la política és com les matemàtiques, tot el que no és totalment correcte està malament". Per això, i considerant com ho faig aquest axioma, l'Estatut, les explicacions, la sentència del Tribunal Constitucional i la seva justificació estaran malament. Aquest post podria acabar-se aquí. Però sense ànim d'estendre-me’n massa recopilaré uns quants fets que destapen un insult a tots els catalans.

Acudits de mal gust

FA MÉS DE TRES mesos que no actualitzo el blog, i no ha estat per falta de ganes, sinó de temps. Hi ha hagut novetats personals que han requerit la meva atenció prioritària...  Ha estat un trimestre intens amb molta informació sobre la que opinar o fins i tot analitzar, qui en sigui capaç. Tot i que no he pogut escriure.  Ara que puc, he decidit reprendre el meu blog amb els dos moments més surrealistes que he vist des de fa temps. Bambi ara fa de conseller, però de la persona equivocada...

Ironies de la vida. El mateixíssim Zapatero donant consells al nou primer ministre britànic, David Cameron, perquè faci els deures del dèficit l'abans possible. Un acudit de mal gust per part d'un president que va negar fins a la sacietat que Espanya estigués en crisi, d'un president que una i altra vegada ha hagut d'esmenar a la plana al seu Govern en matèria d'economia, que ha hagut d'augmentar l'ajust de la despesa a petició de Brussel·les i que porta dos anys per treure una reforma laboral.