La pròrroga

ZAPATERO HA FET UNA bona operació i els seus enemics ho saben. No m'estranya que el president del Govern espanyol elogiés aquest diumenge el "sentit de la responsabilitat" i la "capacitat de pacte" del PNB i CC per facilitar l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat de 2011. Aquest acord és una cosa més, naturalment. És una assegurança per any i mig de vida política. Una pròrroga, sí, pot ser, com diu Rajoy. Però també en la pròrroga es pot guanyar el partit. Que l'hi preguntin a Andrés Iniesta.

Pròrroga, cant del cigne, epitafi o temps afegit. Cap de les figures retòriques utilitzades contra el pacte expliquen l'entusiasme de Zapatero a Ponferrada (Lleó). Els acords assolits amb Urkullu i Erkoreka, amb retransmissió especial al lehendakari, Patxi López, li van permetre ironitzar amb l'ansietat del PP: "A l'oposició les Legislatures les hi semblen eternes". I fer broma amb la del seu líder, Mariano Rajoy: "Per estar quatre anys a l'oposició no hauria de tenir tanta pressa". Fa tot just una setmana, quan es van complicar les negociacions i els sondejos cantaven la fallida socialista, a Zapatero no se li hagués ocorregut parlar així davant els seus companys de Castella i Lleó.

La causa d'aquest estat d'ànim és la capacitat de maniobra política recuperada en vigílies del debat pressupostari. Per moltes voltes que li donem al fitxatge dels sis diputats del PNB (més els dos de CC) com portants del Govern espanyol, totes les parts implicades tenen alguna cosa a guanyar. Totes menys el PP, que perd protagonisme a Euskadi i potència de tir contra el PSOE a Madrid. El suport de Basagoiti li segueix sortint barat a Patxi López. I al Congrés, Zapatero queda blindat davant eventuals escaramusses parlamentàries.

Es confirma així l'escàs interès dels nacionalismes perifèrics per apadrinar el salt de Mariano Rajoy a la Moncloa, tot i que tant catalans com bascos podrien haver tingut la temptació de destreure's pel cop rebut en les últimes eleccions autonòmiques. Per les seves respectives mans ha passat la clau de tombar a Zapatero. Sobretot des que aquest va perdre el suport de l'esquerra, i de gran part del seu propi electorat, arran del cop de volant de maig en matèria de política econòmica.

Dues ocasions han tingut els nacionalistes. CiU, amb la famosa "tisorada" (el decret sobre mesures d'ajust i reducció del dèficit públic), la votació del 27 de maig va ser plantejada al Congrés pel PP com "una autèntica moció de censura contra Zapatero", segons va reconèixer Rajoy davant els dirigents del seu partit. Doncs bé, l'abstenció de CiU va salvar in extremis Zapatero de la dissolució de la Legislatura i les eleccions anticipades. Per un sol vot de diferència.

I els bascos del PNB també acaben d'optar per la continuïtat de Zapatero després del pacte de transferències conegut a finals de la setmana passada. A canvi d'alguna cosa, és clar. Res inconfessable, més enllà de la febrosa imaginació de la dreta furiosa, sobretot en la seva expressió mediàtica.