Els Nobel més pobres

SÓN ELS NOBEL DE la crisi. El premi que s'emportarà Mario Vargas Llosa, un decidit defensor del lliure mercat, ascendirà a 1,5 milions de corones sueques. O, en euros, a 1.080.000. És molt. Però, en realitat, els Nobel tenen el salari congelat des de 2001. Com sona. Descomptada la inflació, aquests seran els Nobel més pobres des de 1999.

Més trist és el cas dels tres Nobel d'Economía: Peter Diamond, Dale Mortensen i Christopher Pissarides. Perquè ells s'han de repartir aquests diners a parts iguals. Potser el 'paper' de Diamond de 1971 on analitza com prenem decisions quan hem d'elegir, i quin benefici marginal obtenim en cada cas, hagi de ser utilitzat pels gestors del patrimoni de la Fundació Nobel per dirigir les seves inversions.

Falta els fa. Segons Financial Times, el patrimoni de la Fundació Nobel, del que surten els premis, es valorava, a 31 de desembre de 2009, en 3.100 milions de corones sueques, o 335 milions d'euros, un 22,3% menys que el 2008. La culpa d'aquesta caiguda és només en part de l'actual crisi. De fet, el fons mai no es va recuperar de l'explosió de la bombolla de les puntcom, fa deu anys i mig, i que la va portar a perdre un terç del seu valor.

Potser la Fundació Nobel faci millor en no escoltar Diamond, ni a Pissarides, ni a Mortensen. Almenys, si no vol declarar-se en fallida.

Al cap i a la fi, per la memòria històrica queda el cas del LTCM, el hedge fund en el consell d'administració del qual s'asseien Robert Merton i Myron Scholes. El setembre de 1998, just 11 mesos després que Merton i Scholes guanyessin el Nobel d'Economía pels seus descobriments en el camp de la determinació dels preus dels derivats, LTCM va arruïnar-se, i va estar a punt de provocar una catàstrofe estil Lehman Brothers i de la què només ens vam deslliurar perquè la Reserva Federal va orquestrar un rescat a càrrec de diverses entitats privades.

I és que no és el mateix donar lliçons a Stanford (Scholes) o a Harvard i el MIT (Merton) que viure al món real. Si no que li ho preguntin avui mateix a Ben Bernanke, el president de la Fed, que en la seva època de professor a Princeton no deixava de criticar el Japó per la incapacitat d'aquest país per sortir de la crisi. Una crisi relativament similar a la dels Estats Units ara, i que Ben Bernanke, sorpresa, sorpresa, no sembla saber com afrontar.

Almenys, amb EUA amb inflació gairebé zero, a Vargas Llosa, a Diamond, a Mortensen i a Pissarides els queda el magre consol que, en aquell costat de l'Atlàntic, el seu premi no perdrà valor. Això, mentre Bernanke, l'acadèmic posat a banquer central, continuï fracassant en el seu esforç de ressuscitar l'economia nord-americana.