dissabte, 17 d’abril del 2010

El complex atòmic espacial dels EUA

UNA DE LES CARACTERÍSTIQUES MÉS típiques de l'ésser humà és la inèrcia. Els éssers humans "tenen una tendència a mantenir-se en l''status quo' i al 'deixar per demà', tal i com els economistes del comportament ('Behavioral Economists') estan comprovant. És l'anomenat 'status quo bias', que es podria traduir com 'tendència a l'status quo'. És a dir, que la racionalitat té els seus límits.

Aquesta setmana, l'actualitat política als EUA ha estat marcada per aquesta propensió. Aquest va ser un dels elements subjacents de la cimera nuclear de dilluns i dimarts. És cert que en teoria la trobada es va centrar en la no proliferació nuclear i, a un nivell més discret, de la imposició de sancions a l'Iran. Però tot el debat va estar entelat per l’'establishment' nuclear dels EUA, Rússia, Regne Unit, França, Xina, Pakistan, l’Índia i altres països per salvaguardar les seves quotes de poder, que tenen més a veure amb el poder burocràtic i, en darrer terme, amb garantir el salari de cadascú, que amb la seguretat dels països.

I el debat sobre el programa espacial dels EUA és encara més complex. Perquè aquí hi ha els obstacles burocràtics i polítics (en la forma de la supervivència de la NASA i del seu impacte econòmic a estats com Florida, Ohio, Colorado i Texas) i d'una sèrie d'empreses privades.

Comencem per la qüestió nuclear. Dilluns, mentre els caps d'Estat i de Govern sopaven, es va celebrar un acte sobre proliferació nuclear organitzat per la Washington European Society. Entre els ponents hi havia Bob Alvarez, que, entre altres càrrecs, va ser el director de dues missions dels EUA a Corea del Nord durant l'Administració Clinton.

Alvarez és un crític de l'actual model de dissuasió nuclear. En la seva opinió, EUA, només necessita 200 o 300 caps atòmiques per defensar-se. No entraré en aquesta qüestió, perquè se m'escapa, però sí en algunes idees que Álvarez va donar respecte a per què és tan difícil destruir aquests arsenals, tot i que la majoria d'aquestes bombes no són operatives de forma immediata. De fet, el que més sorpren dels sitgtes nuclears dels EUA és l’antiguitat de la seva tecnologia.

Per Álvarez, la clau que manté aquesta antigalla nuclear (si més no, pel que fa als míssils basats en terra) és simple: poder burocràtic. Les armes nuclears nord-americanes no són competència del Pentàgon, sinó del Departament d'Energia, que es gasta cada any al voltant de 16.500 milions de dòlars (gairebé 13.000 milions d'euros) en el seu manteniment. Aquesta és una xifra increïble, sobretot si es té en compte que fa més de 20 anys que els EUA no fabrica ni una sola bomba atòmica. De fet, segons Álvarez, Estats Units gasta avui tant en el seu arsenal nuclear, descomptada la inflació, com en els moments àlgids de la Guerra Freda, a finals dels 50.

Una cosa semblant passa amb l'exploració espacial. Obama ahir va anunciar la privatització parcial del programa espacial nord-americana, i l'objectiu d'arribar a Mart el 2030. La seva política espacial ha estat duríssimament críticada pels republicans, i pels congressistes dels estats en què la NASA es deixa més diners: Florida, Texas, Califòrnia i Ohio. Tres astronautes han signat una carta oberta al president en la que critiquen la seva falta d'empenta en el programa espacial.

El primer que crida l'atenció és que aquests astronautes no es vulguin donar compte que un país amb un dèficit de dos dígits ha d'establir prioritats, i que és lògic que enviar gent a passejar per l'espai no sigui una d'elles. De fet, la utilitat del transbordador espacial és més que qüestionable, com revela aquesta encertadíssima crítica.

Però, a més, hi ha la qüestió burocràtica, una vegada més. Amb un pressupost de 18.724 milions de dòlars (13.724 milions d'euros), la NASA és una immensa burocràcia que està destinada a una tasca fonamental: assegurar la seva pròpia supervivència. De fet, la tan esbombada agència estatal nord-americana està perdent quota de mercat en els viatges espacials no tripulats a tota velocitat.

Però és que a més la NASA és una forma de transferir recursos públics al sector privat purament 'socialista', tot i que aquesta és una paraula que als EUA molts consideren gairebé una obscenitat. D'una banda, hi ha els contractes directes d'empreses privades per abastir de material i naus. De l'altra, les conseqüències de les seves investigacions. Segons 'The Wall Street Journal', si se suma la despesa pública i privada en l'espai, surten 260.000 milions de dòlars, o 190.570 milions d'euros.

Molt del que descobreix la NASA, a més, va a les empreses privades. Per exemple, si als EUA es vol crear un parc eòlic, cal presentar un estudi que mostri que, almenys al llarg de dos anys, el vent en aquesta zona ha estat suficient per generar energia. En el cas que es tracti d'un parc d'energia solar, no cal. Per què? Perquè hi ha informació obtinguda per satèl.lits sobre això. El 'Journal' citava avui les indústries naval, aèria i petrolera com altres que depenen de la NASA i de les cada vegada més nombroses empreses espacials privades.

Així doncs, introduir racionalitat en l'armament atòmic i en l'exploració espacial no només té a veure amb prioritats polítiques, amb la ideologia del Govern o amb criteris científics. També està vinculada als llocs de treball, els interessos de les empreses i el desig de molts funcionaris de seguir mantenint les seves petites parcel.les de poder.

2 comentaris:

Aina Rodriguez ha dit...

Hola Ismael, gràcies per seguir el nostre blog intermediagdc.blogspot.com

Ismael García Villarejo ha dit...

A vosaltres Aina! el teniu molt més cuidat que el meu ;-) Records al Toni

Publica un comentari a l'entrada