Comèdies i mi(ni)sèries

EM DIUEN AMB ASSIDUÏTAT que amb pessimisme no s'arriba enlloc. Malgrat els temps que corren, de les mancances democràtiques, socials i ètiques que patim, cal ser optimistes. Potser per això començo a veure com una comèdia tot el que m'envolta. La cosa és pèssima... però tampoc no és per a tant.

Per exemple, des de fa anys el gran "intel·lectual" de la vida espanyola és Arturo Pérez Reverte, l'única persona amb certa fama que s'atreveix a destapar cruament les nostres nueses. El problema és que sempre ho fa de manera excessiva i mal educada. Ara, de forma indigna, diu que Miguel Ángel Moratinos és un "merda" i s'obre un debat que ni la reforma de les pensions. De nou els arbres impedeixen veure el bosc, i el debat se centra en allò accessori de manera exagerada, pròpia de les astracanades de Muñoz Seca o l'absurd de Jardiel i Mihura.

Resulta més graciosa l'enorme repercussió de la mort del pop Paul, aquell Tiresias que va augurar la victòria d'Espanya en el Mundial de Sudàfrica. Carballiño, un municipi gallec, ja ha mostrat el seu interès per acollir les restes del famós cefalòpode. Amb la que està caient, res com admirar els èxits d'un animal que es movia segons li dictés l'aspecte d'un musclo.

Dilluns passat però la comèdia va arribar al seu zenit. Antena 3 va estrenar la sèrie històrica "Hispania", que compta les gestes de Viriato en la seva lluita contra els romans, i Telecinco un telefilm sobre el festeig de "Felipe i Letizia". Poques vegades m'he pogut riure tant en el poc temps que vaig aguantar veient els dos portentosos desastres televisius.

Allò de "Felipe i Letizia" va superar totes les meves expectatives. A part que la història mancava del més mínim interès per ser d'una inaudita blandor dramàtica, les aparicions de Marisa Paredes i Juanjo Puigcorbé com, respectivament, la reina Sofia i el rei Juan Carles I, van portar fins a les cotes més altes la farsa bufa. Més que caracteritzacions, eren una paròdia de les paròdies del Terrat. Resulta sorprenent que algú amb seny hagi pogut prendre's seriosament alguna cosa així. Segurament sigui fruit d'aquest optimisme que fa falta en aquests moments foscos. O és que allò era una autèntica comèdia i no un telefilm melodramàtic?

"Hispania" també va resultar còmica. Amb Roberto Enríquez i Juan José Ballesta al capdavant, la sèrie mostra el pitjor del repertori dels actors espanyols, als qui no se'ls entén ni una paraula darrere d'aquelles cares inexpressives, incapaces de mostrar una sola emoció. Parlant com si estiguessin de botellón, allà vestits de romans i lusitans, cada fotograma em portava a la memòria "La vida de Brian", clar que ni els Monty Python no haurien estat capaços de fer res tan ridículament humorístic. Encara que el detall més "divertit" va ser veure la quantitat d'institucions públiques extremenyes que han ajudat a finançar la producció d'una televisió privada.

Curiosament, l'únic que no va tenir gràcia dilluns va ser l'episodi de "Las chicas de oro", una comèdia. A Espanya saben com canviar les tornes perquè res no sembli el que és. Sabedors de que les aparences enganyen, juguen a confondre'ns i així l'alta intel·lectualitat és la més malsonant, els drames són comèdia i les comèdies quotidianes són assumptes d'Estat. Ben pensat, davant de la influència marxiana del nostre estimat segle XXI, el pessimisme és l'últim camí. Més enllà del dret a picar de peus o de la supervivència de l'esperança, sempre ha de sobreviure la capacitat de riure'ns de les nostres pròpies misèries. Si les coses continuen com aquesta setmana, no hi haurà problema per aconseguir-ho.