Oblidem abans

ÉS L'ESTIU? LA LLUNYANIA? La fatiga solidària, potser? Pakistan porta dies tractant de cridar l'atenció sobre la seva desesperada situació i res no sembla funcionar. Un dia és el titular que 20 milions de persones han estat afectades per les inundacions. Un altre que més de tres milions de nens estan en perill. Que el còlera ha començat a provocar una segona onada de morts...

Richard Holbrooke, el representant especial d'EUA per a l'Afganistan i el Pakistan, resumia la impotència de l'operació humanitària en revelar el fracàs absolut en la recaptació de fons a través de missatges de telèfon mòbil. "Ho vam fer amb el terratrèmol d'Haití i vam recaptar milions de dòlars", deia sense explicar-se el motiu de la passivitat generalitzada davant de la nova tragèdia.

La llista de motius és llarga i podria començar en el fet que les inundacions provoquen menys resposta que els terratrèmols, la destrucció, sobtada i espectacular, que sempre genera major empatia. Una altra raó més cruel és el lloc en el qual ocorre la tragèdia. Uns païssos importen més que altres, fins i tot en el club de nacions que importen poc, i el Pakistan és a la cua entre tots ells. És possible que la mala premsa d'un país sempre relacionat amb el terrorisme i la corrupció en els mitjans de comunicació també contribueixi? Holbrooke semblava suggerir que és així.

Caldria afegir una tercera raó purament matemàtica, per cínica que sembli: el tsunami de l'Índic que el 2004 va matar a prop de 240.000 persones va elevar el nombre de morts mínim per sensibilitzar la gent i posar en marxa als mitjans de comunicació. Al Pakistan han mort prop de 2.000 persones i la major part de les redaccions de diaris i televisions no creuen que sigui una xifra prou greu per traslladar a la zona costosos enviats especials, menys encara en temps de crisi.

Però els números, la llunyania o la falta d'interès de la premsa no expliquen del tot les dificultats per posar en marxa una massiva operació internacional de rescat al Pakistan similar a la que va viure Haití mesos enrere. També és la fatiga solidària. La successió de desastres i el bombardeig d'informació sobre ells ens han anat endurint, fent-nos més tolerants a la desgràcia aliena i, en els pitjors casos, indiferents. Les històries de supervivència, pèrdua i solidaritat passen per la pantalla sense que amb prou feines prestem atenció. Li ocorre als lectors de diaris i als qui hi escriuen. Als televidents i als qui decideixen quines notícies entren en el telenotícies i quina importància se'ls dóna. També als polítics i als qui han de decidir quants diners s'han d'enviar per pal·liar el dany.

La nova era de la tecnologia informativa, amb notícies ininterrompudes i actualitzacions constants, lluny d'ajudar, contribueix al fàstic. S'informa més ràpid i amb menys profunditat. S'actualitzen xifres i es passa per alt el drama humà que podria ajudar a sensibilitzar. Es publicita la retòrica solidària dels polítics, però no es demanen comptes quan només es queda en això, retòrica. En donem menys. Tolerem millor el dolor aliè. I, com el Pakistan comprovarà en breu, oblidem abans.