Comencem malament

LES ELECCIONS INTERNES QUE celebraran els socialistes madrilenys per elegir el candidat a la presidència de la Comunitat de Madrid haurien d'acabar sent un mirall en el qual mirar-se totes les formacions polítiques, catalanes incloses. I és que, com recorda Jorge de Esteban, "no hi ha cap partit que internament sigui democràtic", contràriament al que exigeix l'article 6 de la Constitució, que també afecta els partits catalans.

Hi ha dues circumstàncies que contribueixen a que aquestes primàries puguin tenir un valor exemplaritzant: que se celebren en una comunitat autònoma clau i que les organitza un dels dos grans partits espanyols. Només pel valor que aquesta experiència pot tenir com a referent per ampliar espais de democràcia en el sistema, els socialistes haurien de posar tota la seva tenacitat perquè el procés fos exemplar.

Tanmateix, no pot dir-se que Trinidad Jiménez les hagi començat bé. Primer la Ministra no va dir la veritat en afirmar que la decisió de presentar-se com a aspirant l'ha pres sense que li ho hagués demanat "el president". De tots és sabut que no tenia desig ni intenció de ser cap de llista de les autonòmiques, i d'allà el seu eloqüent silenci durant les dues setmanes en què la polèmica sobre la conveniència que Tomás Gómez fos el candidat va estar a la taula. Segurament, en pronunciar-se com ho va fer, Trinidad Jiménez pretén treure-li pressió a Zapatero i evitar que aquestes primàries acabin convertint-se en un termòmetre per mesurar el seu lideratge.

A més, la Ministra va ser injusta en suggerir que pot resultar-li més senzill derrotar a Esperanza Aguirre que a Gómez, donant a entendre que aquest controla l'aparell del partit a Madrid, però obviant que ella és la candidata de Zapatero i que comptarà amb el suport de la direcció nacional del PSOE.

Amb tot, l'anunci de Trinidad Jiménez de presentar-se a les primàries ha descol·locat al Partit Popular, que han reaccionat amb certa tosquedat, probablement per la poca pràctica que tenen en organitzar aquest tipus de votacions internes. González Pons va demanar la dimissió de la Ministra adduint que aquesta experiència no li permetrà complir amb la seva responsabilitat al capdavant de la cartera de Sanitat. Per la mateixa regla de tres, cap càrrec públic en exercici no podria presentar-se a uns comicis, perquè la precampanya i la campanya electoral obliguen a estar fora dels despatxos la major part del temps.

Ja que en el cas de les primàries estem parlant de dues setmanes d'activitat, la dimissió de la Ministra només estaria justificada si acabés guanyant-les perquè llavors sí, a set mesos per a les eleccions, hauria d'abocar-se a la seva candidatura.

Particularment desafortunat en les seves manifestacions va estar ahir el vicepresident del Govern valencià Gerardo Camps. "En el meu partit, embolics d'aquests no hi ha cap", va dir en al·lusió a les primàries en el PSM, precisament en un moment en què Francisco Camps està molt tocat com a possible candidat pels seus problemes judicials. Fora d'això, identificar l'exercici de la llibertat i el vot dels afiliats a les urnes amb crear "embolics" parla a les clares de la mentalitat de molts polítics. En això coincideix el Vicepresident valencià amb diversos líders del PSOE -Zapatero inclòs, que ha tractat d'evitar les primàries tant sí com no- i amb el diari El País, que s'ha oposat a aquestes votacions, magnificant el "desgast" que tindrà el partit i advertint, en qualsevol cas, que "no sembla la millor manera de definir una alternativa". Pel que es veu, per a tots ells l'ideal en democràcia és elegir els candidats a dit.