Kosovo i Catalunya, comparacions irreals

AQUEST DIJOUS S’HA SUMAT al debat de l’Estatut un nou element: la resolució del Tribunal Internacional de La Haia sobre la declaració d’independència de Kosovo, proclamada ara fa un any. Alguns catalans, ho porto escoltant des de dijous, son partidaris, arran d’aquesta pronunciació internacional, de la sentència del TC i de decisions com la del ministre Blanco que retallarà les inversions en infraestructures, de dir ‘adéu Espanya’, d’agafar ‘els papers’ i cap a La Haia falta gent.

Ho pinten tan fàcil els separatistes, fans ara d’en Laporta, que no entenc per què no ho han agafat un avió abans. Pot ser perquè la majoria de proclames són per al consum intern i ells mateixos són conscients de la hipocresia que es gasten. Però hem de mirar cap a Washington i oblidar una guerra (1999) si volem trobar els motius per descomptar la resolució del Tribunal Internacional del debat català. Si entrem al joc i decidim fer l'exercici d'amnèsia, cal dir, aleshores, que la dualitat que es gasten al 1.600 de l’avinguda de Pensilvània de Washington és de les bones i no de pa sucat amb oli com la que s’estila des de Puigcerdà.

Així que sense estendre-me’n massa, m’aturaré en la postura dels EUA sobre la independència de Kosovo. Crec que el cas ajuda a entendre com s’aconsegueixen avals per un Estat. Des del dijous, tant el portaveu del Departament d'Estat, P. J. Crowley, com el seu màxim assessor legal, el prestigiós jurista Harold Hongjiu Koh, no s'han cansat de repetir davant de les insistents preguntes dels periodistes estrangers que la resolució del Tribunal Internacional de La Haia és específica sobre Kosovo, i que no és en absolut extrapolable a altres casos. Primer avís a navegants.

Tanmateix, és difícil argumentar en què és tan diferent el cas de Kosovo de, per exemple, els d'Abjazia, o Osetia del Sud (La comparació amb Catalunya simplement no se sosté). Quan el Tribunal interpreta de forma general que la integritat de l'Estat recollida a la Carta de l'ONU fa referència a possibles invasions d'altres Estats, i no a processos d'independència interns, es pot circumscriure la interpretació només a Kosovo?

Ja em perdonarà l'experimentadíssim Hongjiu Koh, però la seva posició és, des d'un punt de vista legal, de validesa molt dubtosa. Des de quan les interpretacions de les constitucions se circumscriuen a casos concrets en un Estat de Dret? Això seria com si, després d'interpretar en una sentència el Tribunal Suprem d'EUA que la segona esmena de la Constitució garanteix el dret a portar armes, l'administració Obama ens fes creure que aquesta interpretació s'ha de restringir a aquest cas concret, ja que potser en un altre plet, es pot interpretar de forma contrària, com un dret dels estats a posseir una milícia.

Més enllà de la propaganda de Crowley i Hongjiu, la realitat és que el posicionament d'EUA respecte a Kosovo es deu a consideracions únicament geopolítiques, i no legals, encara que així les ven al món sencer. Allà on a Washington li convé segons els seus interessos, reconeix les secessió de nacions sense Estat.

En canvi, en aquells casos on la independència pot afavorir algun adversari, com succeeix amb Abjazia o Osetia del Sud, patrocinades per Rússia, s'oposa vehementment. És clar que aquesta hipocresia no es limita a EUA, si no a la majoria d'Estats del món, la principal lògica d'actuació del qual és l'interès nacional, molt per davant de la legislació internacional. Per això mateix Espanya no reconeixerà mai Kosovo i farà pinya amb Rússia, ni els russos mai recolzaran un hipotètic estat català.

Per molt que alguns s'esgargamellin indignats per la resolució, i d'altres l'hagin acollit amb un brindis, la veritat és que poques coses canviaran a partir d'ara. El Tribunal té tota la raó en considerar que una declaració d'independència és una acte polític, i per això no pot vulnerar la legalitat.

Amb aquest argument, la Cort simplement es limita a reconèixer una realitat, i és que els processos d'independència triomfen o fracassen en funció dels interessos dels membres més poderosos de l'anomenada comunitat internacional, i no partint del Dret. I per això, aquí va el segon avís a navegants, allà tenim una Lituània amb un seient a l'ONU i acceptada plenament com a Estat sobirà, mentre Taiwan amb prou feines el reconeixen una vintena de petits estats.