Enfadar-se

QUAN QUEDEN POCS ARGUMENTS, cal agafar-se al que faci falta. Hi ha estudis que assenyalen, per exemple, que els treballadors que mai admeten un error progressen més en les seves feines que els que són capaços de fer autocrítica. La clau està en donar la culpa als altres, si és possible a crits. Això s'interpreta com un senyal de lideratge. Altres, indiquen que ser massa amable en el treball és un problema. No és que s'hagi de ser un borde. Però no es pot ser massa simpàtic. La clau és reaccionar "de manera constructiva (no sempre positiva)".

Ara, els republicans, en un esforç desesperat per frenar la reforma financera als EUA, s'han llençat a la muntanya amb un argument d'aquest estil. Dos anys després que es fes públic que el regulador del mercat dels EUA, la SEC, té un problema amb l'aparent addicció a la pornografia per Internet d'alguns dels seus empleats (més concretament, d'alguns dels seus directius), el representant republicà Charles Grassley ha demanat un informe al respecte. Quina casualitat.

Just quan els EUA debat la reforma financera. I just quan la credibilitat de la SEC, deixada a l'altura dels fems per Bush i els seus acòlits (millor no recordar l'espantós ridícul de Madoff, ni el de Stanford, per no parlar de la dimissió de Harvey Pitt, enmig d'una nit electoral a 2003), està renaixent, igual que ho fan moltes altres agències federals dels EUA. Així que no deixa de ser sorprenent que just ara un dels més alts membres del Partit Republicà a la Cambra de Representants, Darrell Issa (a la foto), declari que és "pertorbador que alts funcionaris de la SEC hagin passat més temps mirant porno que evitant els esdeveniments que han posat a l'economia de la nostra nació a la vora del col.lapse ".

Curiosa preocupació la d'Issa, atès que els directius de la SEC -alguns d'ells, amb sous de 222.000 dòlars bruts anuals, és a dir, 166.000 euros- que van arribar a passar-se vuit hores diàries mirant porno, ho van fer en la seva major part durant l'Administració Bush.

Evidentment, amb semblant activitat no els va quedar temps per controlar com les agències de ràting donaven la màxima qualificació als bons hipotecaris que avui no valen res, els conflictes d'interessos dels bancs d'inversió o la violació dels drets dels accionistes i inversors que encara segueixen cuejant tres anys després de l'explosió de les 'hipoteques-escombraries'. La clau, de nou, no és debatre, sinó enfadar-se.