Caramboles afortunades

HA ESTAT, ESTÀ SENT, una tasca discreta, persistent, callada, a diverses bandes, amb diversos governs de la zona que, a més, ha comptat amb algun cop de sort. "Caramboles afortunades", en paraules de qui amb raó pot qualificar així el fruit de les gestions, bàsicament diplomàtiques. Dit sigui des de l'alegria compartida pel retorn de la cooperant catalana, Alicia Gámez, i l'esperança de que aviat també puguem celebrar l'alliberament dels seus companys de l'ONG Barcelona Acció Solidària, Roque Pascual i Albert Vilalta, captiveri que dura ja més de cent dies a mans del grup terrorista Al-Qaida al Magrib (AQMI).

Aquesta vegada les coses s'estan fent bé. Per part de tots: Govern, oposició política, familiars i mitjans de comunicació. I quan les coses es fan bé, solen sortir bé. Amb excepcions, com en el cas del "Alakrana", que va acabar sortint bé encara que les coses es van fer malament. Llavors el desenllaç va ser el desitjat per tots, inclòs el PP, el líder, Mariano Rajoy havia formalitzat una petició pública a Zapatero per aconseguir que els mariners segrestats tornessin sans i estalvis. Però la descoordinació oficial, la poca traça dels familiars, la politització del segrest, els frecs institucionals (Executiu, Audiència Nacional, Fiscalia, Forces Armades) i la desastrosa política de comunicació, entre d'altres disfuncions, van conspirar a la contra durant els 47 dies que va durar el segrest del tonyinaire.

No és el cas dels cooperants catalans segrestats fa tres mesos per un grup islàmic. Aquí tot s'està fent a l'empara del mantell del silenci pactat des d'un principi entre els familiars i el Govern espanyol, amb l'anuència dels partits polítics, especialment del PP, i la impagable col.laboració del president de Mali. Gràcies a aquesta sintonia de voluntats, s'ha pogut fer un seguiment discret però permanent de la situació dels segrestats. Situació física i anímica, s'entén, no geogràfica. I, com deia ahir la vicepresidenta del Govern, Fernández de la Vega, "en tot moment hem tingut proves de vida".

Amb les seves primeres paraules en trepitjar sòl català, aquest dimecres, cap a les cinc de la tarda, a Barcelona, Alicia Gámez ha conjugat l'alegria de la seva posada en llibertat amb el pesar pels dos companys que segueixen segrestats. Sota aquesta llum hem de veure les seves declaracions, en les que afirma haver estat tractada amb respecte, com els seus companys, tot i les dures condicions del captiveri. Ni mitja paraula més al respecte. Diguem que val la pena esperar el testimoni d'Albert i de Roque perquè ells completin el relat i les impressions d'Alicia.

Per les mateixes raons, val la pena aparcar l'inevitable debat sobre la factura del rescat. No hi ha hagut tal factura, segons la vicepresidenta Fernández de la Vega. Ahir va negar que s'hagi pagat cap quantitat per l'alliberament d'Alicia. Tenia molt fàcil haver reaccionat com Nicolas Sarkozy quan fa quinze dies li van fer la pregunta del milió en relació amb la posada en llibertat de Pierre Camatte, que va estar segrestat durant tres pel mateix grup islàmic.

"D'això no parlo", va respondre quan un periodista va voler saber si s'havia pagat un rescat per l'alliberament de l'ostatge francès. I no hi va haver insistència perquè sobren paraules per als bons entenedors. No obstant això, la vicepresidenta del Govern espanyol va estar ferma en aquest punt. Així doncs, anem a seguir fent bé les coses. Almenys fins que el final feliç sigui complet.