Sentit comú

MOLT SOROLL I POQUES nous. Al PP ja només li queden els fans d'Esperanza Aguirre a Facebook. I la pregunta de Mariano Rajoy al president del Govern espanyol, avui a la sessió de control: “Considera que són sòlides les raons que han portat el Govern a imposar una pujada de l'IVA?” Camí cap el no res. Exactament igual que la sorollosa moció d'ahir, condemnada a desinflar-se a l'hemicicle. Com un coet de festes que explota al cel i del que només queda la vareta que després es disputen els xavals. Concients de tot plegat, el PP ho provarà al Senat, l'últim petard de la seva mascletà particular.

Però fins la setmana vinent, queda en un no res la revolta parlamentària del principal partit de l'oposició contra una decisió del Congrés espanyol presentada davant l'opinió pública pels dirigents del PP com una arbitrarietat del govern Zapatero. Abans de ser assumida pel Congrés, a la Llei de Pressupostos, clar que va ser una proposta del Govern en la seva obligació de governar. Proposta impopular on les hagi, en vista del que ha passat, però això mai hauria de ser un obstacle per haver obtingut el suport del PP, ja que Mariano Rajoy s'ha atipat de reclamar al president monclovita el coratge per governar prenent les mesures necessàries, tot i que fossin impopulars.

El sentit comú ens obre el pas enmig d'aquesta surrealista creuada del PP, la secretària general, María Dolores de Cospedal, va arribar a reclamar el "vot de consciència". Com si una pujada d'impostos toqués la fibra moral dels ciutadans. De fet, ahir, a Sevilla, Rajoy fins i tot li va donar un toc religiós en qualificar la pujada de l'IVA com la penitència que pagarà el contribuent pel pecat d'una despesa pública desmesurada. "I el pitjor és que el pecador no té propòsit d’esmena", va dir davant d'un grup d'empresaris andalusos.

El sentit comú, doncs, ens diu que si l'1 de juliol ha de pujar l'IVA és perquè així ho disposa una llei promulgada per les Corts Generals espanyoles. I les lleis es fan per ser aplicades. És la raó formal. Hi ha raons materials, naturalment, per explicar la pujada d'aquest impost al consum. Es tracta d'una banda de reduir el dèficit públic i, d'altra, de seguir cobrint les despeses socials, en què aquest govern està especialment entestat. L'aposta és per una recaptació afegida de 5.150 milions d'euros entre 2010 i 2011.

Assumpte diferent és que l'aposta falli. Però la política també consisteix en apostar, a córrer riscos, a jugar-se-la, aquestes coses que amb raó li demanen contínuament a Zapatero els seus adversaris. No hi ha unanimitat entre els experts. Uns sostenen que les pujades d'impostos redueixen el consum i, per tant, la recaptació. I altres, com el comissari d'Afers Econòmics de la UE, Olli Rehn, coincideixen amb el Govern espanyol que la mesura es indicada amb inflació baixa i tipus d'IVA encara per sota de la mitjana europea. Sempre que, efectivament, l'economia es reanimi al segon semestre de l'any.

No estic segur que aquesta aposta per la reanimació sigui compartida pel PP, el discurs, més enllà del seu legítim dret a la discrepància, segueix carregant les tintes en la morbosa descripció de les desgràcies que ens amenacen. Ahir, al Congrés, l'exministre Cristóbal Montoro, en defensa de la moció ja desinflada del PP, va tornar a dir que la pujada de l'IVA és ineficaç, castiga els aturats, castiga els pensionistes i només servirà per portar-nos més crisis i més atur. De nou l'ombra d'una veritat incòmoda del PP: perquè encaixin les seves previsions polítiques és necessari que es compleixin les seves previsions econòmiques.