-S’acaben de celebrar eleccions. Creu que l’electorat català ha fet com el dels Estats Units i ha votat pensant en la butxaca?
Si el nacionalisme pot manifestar-se amb el cap, el cor i la butxaca, crec que el nacionalisme de butxaca ha tingut un pes remarcable. Tanmateix, és evident que hi ha hagut un major sentiment d’arrelament nacional, que no per això ha fet que la ciutadania valorés prioritàriament la situació econòmica.
-A quin perfil hauria de respondre el nou conseller d’Economia?
Vaig ser conseller d’Indústria i Energia (1983-1987) i vaig impulsar mesures la majoria de les quals encara duren si bé, òbviament, amb les oportunes modificacions conjunturals. L’any 83 fou també una època de crisi i les reformes anaven adreçades als problemes concrets del moment, centrats llavors bàsicament en el sector transformador. Avui, en el si d’una crisi encara més profunda, les polítiques han de tenir en compte la realitat actual. Existeix a Catalunya, això no obstant, una complicació addicional, atès que l’àmbit competencial de la Generalitat és escàs en qüestions pròpies de macroeconomia. Això no exclou, de tota manera, aprofundir en un major esforç en la gestió del pressupost i en el control del deute. Per tant, qui gestioni economia i les finances en el nou Govern hauria de ser, en el meu parer, una persona experta precisament en la gestió del deute i en l’execució i control del pressupost, relegant en termes relatius la implementació de models teòrics sobre federalisme fiscal com ha succeït en els darrers temps.
-Participaria al nou Govern si se'l requerís?
No, ja vaig ser conseller d'Indústria i Energia i aquesta etapa ja està tancada. Avui dia necessitem al Govern persones connectades amb l'actual generació. Ara bé, poden comptar amb mi si s'em demana consell o opinió sobre temes concrets.
-Fa ara exactament dos anys, l’Ibex 35 cotitzava al voltant dels 16.000 punts. Per tant, acumula pèrdues d’ aproximadament el 30%. Vostè ha realitzat un estudi en el que preveu la recuperació dels 16.000 punts entre el 2015 i el 2018, segons diferents escenaris. Com ha construït aquesta teoria?
L’anàlisi teòrica sobre el cicle econòmic ha elaborat en el decurs del temps diferents teories i models de caràcter predictiu. El nostre estudi, però, es fonamenta de manera senzilla en considerar els cicles borsaris que van registrar-se durant el segle XX. En aquest sentit, es tenen en compte els diferents escenaris recessius des del crash de 1929 fins a la crisi de les noves tecnologies de l’any 2000, incorporant la davallada del comerç exterior de 1957, la crisi del petroli de 1973 i la fallida de les caixes d’estalvi americanes de 1987. En cada situació, s’ha analitzat la durada del cicle, la profunditat de la caiguda, el lapsus temporal de la contracció i els anys de recuperació fins a retornar al màxim anterior.
Entre altres, s’arribà així a la conclusió que la durada del cicle en promig és de 10 a 11 anys, la profunditat d’un 60% de caiguda de les cotitzacions, amb una fase contractiva entre 2,5 i 3 anys i una fase de recuperació oscil•lant entre els 5,5 i els 7 anys.
El model ha predit fins ara el que ha anat succeint amb cert realisme, encara que el punt mínim del cicle contractiu s’ha accelerat respecte al que prescrivia el model. Això no obstant, les vicissituds borsàries, tal com ara s’estan produint, no invaliden la virtualitat del procés de recuperació entre 5,5 i 7 anys, en un context, això sí, d’una volatilitat acusada.
-Que, a partir d’ara, l’Ibex recuperi els 16.000 en uns 6 anys, significa créixer un mínim del 60% en aquest periode. Sembla vostè molt optimista...
Tornar als nivells previs de la crisi, és a dir, recuperar els 16.000 punts significaria, tal com ara registren els índexs borsaris, créixer una mitjana de 1.000 punts anuals, és a dir, una rendibilitat “a groso modo” del 10% anual. Cal subratllar que es tracta d’una mitjana i, per tant, pot succeir, per exemple, que un any l’índex perdi el 10% i el següent guanyi un 30% i així successivament en ziga-zaga.
-Des d’inicis de 2009 fins al començament de 2010 la majoria d’índexs europeus han tingut un comportament similar, però aquest febrer l’Ibex cau i ara mostra la seva incapacitat de remuntar, tot i comportant-se, això si, de forma similar al DAX, al FTSEE o al DJ, però clarament desmarcat per sota. A què és deguda aquesta incapacitat per apropar-se novament a la resta de selectius?
L’explicació té molt a veure en què a finals del primer trimestre d’aquest any comença a fer-se evident l’asimetria de l’economia espanyola vers la dels països de l’entorn. Aquests països, en ser colpejats per la crisi, van experimentar de manera immediata i principal caigudes significatives en la producció més que en l’ocupació.
El cas d’Espanya és diferent. La incidència recessiva colpeja més l’ocupació que la producció. I aquesta assimetria apareix de manera palmària a partir del primer trimestre d’enguany. De fet, alguns països de l’entorn comencen a registrar recuperacions en el PIB, mentre que a España va augmentant la taxa d’atur. Això marca una diferència, que els mercats tenen en compte i les autoritats europees també.
Davant el retard i la inadequació, en alguns casos, i la parcialitat, en uns altres, de les mesures que posa en pràctica el govern espanyol, es genera un clima de desconfiança vers el nostre país que s’accelera i s’autoalimenta a redós del monumental endeutament privat de la nostra economia, del creixement del deute públic i de l’atmosfera agressiva que suposa la intervenció grega i irlandesa.
Tot plegat, propicia la incertesa en les borses i, òbviament, el mercat espanyol recull l’impacte més negatiu comparativament. Mentre els índexs alemanys, francesos, anglesos i també nord-americans es mouen en espais positius, l’Íbex registra retrocediments importants.
-Un inversor m’assegura que aposta per l’Ibex a 5.500 punts al mig termini. El seu estudi el pitjor escenari que contempla és el dels 6.500 punts. Què li diria a aquest inversor?
Que és una exageració. És un escenari molt poc probable. L’Ibex reflecteix la salut de l’economia espanyola de manera més aviat esbiaixada, perquè les empreses que tenen la màxima ponderació realitzen bona part de la seva activitat, amb bons beneficis, fora de les nostres fronteres. Es possible que aquest inversor faci les seves previsions només pensant en el comportament de l’economia espanyola, que fins i tot pot complicar-se en el futur immediat, però l’Íbex reflecteix una realitat més àmplia i, a més a més, tinc la percepció que pel que fa a la borsa espanyola ja s’ha tocat fons.
-Parlant d’aquestes empreses, fa pocs dies s’han reunit amb el president del Govern espanyol...
No acabo d’entendre el per què d’aquesta reunió, per bé que tot s’hi val per restaurar la confiança en la nostra economia. Dit això, em semblaria adient que el govern donés senyals evidents i reiterats que durà a terme els seus programes de reforma, amb la profunditat requerida i amb el calendari adequat.
Què li preocupa més de l’economia espanyola i què li cal per sortir-se’n?
Em preocupa l’endeutament privat, la rapidesa en què creix l’endeutament públic, el desgavell del sector industrial i, òbviament, el gruix de la gent sense feina i les seves conseqüències de tipus social i, fins i tot, psicològic.
La crisi ens ha fet a tots més pobres i, per tant, s’ha de prendre consciència d’aquesta realitat. Cal treballar més i fer-ho en condicions molt ajustades, amb incidència positiva sobre la productivitat i millorant la competitivitat. Cal, en definitiva, un esforç generalitzat de contenció que repercuteixi des dels costos laborals als costos energètics, sense excloure els de tipus administratiu i institucional.
És remarcable, òbviament, que el govern dissenyi un projecte d’economia sostenible amb la pretensió de canviar el model productiu. Però les polítiques d’oferta, com és sabut, esdevenen eficients però requereixen temps. És a dir, els seus efectes es recullen a llarg termini. Mentrestant, cal implementar amb força polítiques de demanda i endegar amb valentia les necessàries reformes estructurals. I, tenir molt present que a curt termini l’economia espanyola necessita de sectors “de arrastre”, com en el passat fou el de la construcció. En aquest sentit, considero indispensable esperonar el sector exterior, també, per aquest caràcter “de arrastre”, el sector del turisme i pensar en alguna mesura imaginativa per replantejar les possibilitats del sector de la construcció.
-Es culpa dels mals d’aquests dies als atacs especuladors. Són els mercats els nostres dimonis i els responsables de que milers de persones ho passin ara malament?
El mercat és un mecanisme d’assignació dels recursos. Per tant, si hi ha dimonis són les persones que actuen d’una o d’altra manera en el si dels mercats. Com en el seu dia es va afirmar, els bancs, en particular, i el sistema financer, en general, són imprescindibles pel progrés de l’economia. Però una cosa són els bancs i les finances i una altra els banquers i els financers. És important el matís, perquè ajuda a entendre la funció de l’especulació en un sistema capitalista i el rol dels especuladors com a conseqüència perversa d’aquest sistema.
Entrevista publicada a Economia Digital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada