L' Estatut, aquest estatut, és un error. Per què? Recorrem de nou a Kennedy. Va dir el trenta-cinquè president dels Estats Units que "la política és com les matemàtiques, tot el que no és totalment correcte està malament". Per això, i considerant com ho faig aquest axioma, l'Estatut, les explicacions, la sentència del Tribunal Constitucional i la seva justificació estaran malament. Aquest post podria acabar-se aquí. Però sense ànim d'estendre-me’n massa recopilaré uns quants fets que destapen un insult a tots els catalans.
Ja vaig especificar que l'Estatut va néixer viciat en ser aquest un recopilatori dels diversos programes polítics d'aquells partits que van intervenir en la seva negociació. La Constitució Europea pecava del mateix i per això també estava malament. En tot cas, qualsevol llei constitucional o estatutària que superi els 30 articles és incorrecta per definició, a l'ésser incapaç de garantir els drets fonamentals ni de regular la construcció i convivència nacional sense plasmar l'afany intervencionista i d'imposició de la ideologia de qui participa de la seva autoria. La constitució dels EUA i de la seva posterior carta de drets s'ajusta a aquesta norma fonamental. Fins aquí, els errors.
Dit això, i en segon lloc, després d'un procés injuriós de quatre anys durant el qual els interessos polítics han impedit que un tribunal constitucional faci la seva feina legítimament, ens trobem amb una sentència que retalla el text políticament erroni, segons la meva opinió, però que els catalans aprovem en referèndum, al qual els espanyols van donar suport per delegació, i que, precisament perquè és continuïtat d'un procés fallit, ha trencat, en l'àmbit polític, que no social, el marc que per a Catalunya suposava Espanya. Pel camí hem vist com el Tribunal Constitucional espanyol es convertia en quarta cambra en legislar, passant-se per l'arc del triomf d'allò que oculta la toga, qualsevol indici de separació de poders i el que és més greu: la norma fonamental que està per sobre de la Constitució espanyola, la democràcia.
Bambi publica avui a La Vanguardia la prova del vuit. Em permeto dues cites del seu insult encara que convido a la lectura completa de l'article. El primer extracte respon a la pregunta que molts ens vam fer divendres, és a dir a què es referia Zapatero quan va sentenciar "objectiu complert". Ara ens contesta: "La Generalitat té avui totes les competències que els ciutadans catalans van voler reconèixer fa quatre anys". Sense esforçar-me molt a recordar, els catalans li vam sol•licitar entre més de 200 cosetes, una administració de justícia pròpia. Però abans de perdre la memòria, es despatxa el president espanyol assegurant que Catalunya té "el grau d'autogovern més alt que mai hagi conegut". Catalans se'ns ha acabat el cafè i a Zapatero se li veu el plomall. Ni Aznar havia bloquejat les aspiracions d'autogovern tan descaradament com Bambi.
Tornant a Kennedy, he trobat un motiu per anar a la manifestació del pròxim dia 10, encara que no hagi estat d'acord des que Maragall s'hi va posar amb tot l'assumpte d'aquest Estatut. Allà, als Estats Units, es manifesten recordant que el seu president els va dir que "la democràcia és una forma superior de govern, perquè es basa en el respecte de l'home com ser racional". Ens hem de manifestar, a més de pel que cregueu sobre aquest particular, perquè no ens estan respectant, ja no com a país sinó com a éssers racionals que som.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada