TRENTA-TRES ANYS DESPRÉS que un milió de persones clamessin pels carrers de Barcelona el famós “Volem l'Estatut”, ahir la xifra es va desbordar i al voltant d'un milió i mig de catalans vam tornar a sortir a la capital catalana -alguns per primera vegada- en defensa dels nostres drets en un acte de reafirmació nacional. Algunes senyeres eren les mateixes que l’11 de setembre d’aquell any, desfilaven esgarrades i decolorades. Poc s’ha avançat quan aquestes peces de museu han hagut de tornar a sortir al carrer. La d’ahir, com el 1977, ha estat una resposta clara i contundent, la més multitudinària de totes, a una situació insòlita que ha durat quatre anys i que ha acabat en un final de trajecte en les relacions entre Catalunya i Espanya.
Ahir els ciutadans de Catalunya ens vam manifestar massivament, i vam deixar clara quina és la nostra postura. Per tant, la concentració ha de ser només el tret de sortida d'una feina que ara han de fer els nostres dirigents. És a ells a qui haurem de demanar responsabilitats a partir d'ara sobre com administren la resposta d'aquest dissabte. Com traslladen aquesta unitat viscuda al carrer als òrgans polítics corresponents. I quines accions emprenen per fer que la retallada que el Tribunal Constitucional ha anunciat a l’Estatut quedi en res.
D'ells i de les seves actituds en depenen ara els resultats, i els hem d'exigir que no caiguin en la temptació d'atribuir-se l'èxit o fracàs de cap expressió ciutadana. L'èxit de la manifestació d'ahir, caldria que ho tinguessin en compte, és també el resultat d'un fracàs seu, el de no haver aconseguit aturar una sentència del tot incomprensible i haver-se estat quatre anys fent simplement d'espectadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada