Una roda de ploriqueig

NO PODIA CREURE EL que estava escoltant. Però encara pitjor, el monòleg m’anava a provocar un tall de digestió i no era el millor moment, després d'haver gaudit -si em permeteu la frivolitat- d'un dels millors italians de Barcelona, el Bella Napoli. Conduïa pel Paral.lel barceloní quan de sobte 'Catalunya Informació', l'emissora que escoltava, va connectar en directe amb la consellería d'Interior de la Generalitat.

El motiu de tan imprevista transmissió: una roda de premsa d'urgència de la directora general de Prevenció i Extinció d'Incendis, Olga Lanau, i del subdirector general operatiu dels Bombers, Joan Rivera, per 'traslladar a l'Opinió Pública' el seu punt de vista sobre 'certes informacions' aparegudes aquell matí a la premsa catalana, basades en les declaracions de dos bombers la tarda anterior davant la jutge de Gandesa, encarregada del cas Horta de Sant Joan. Per obrir boca, Lanau va pregonar que allò havia acabat amb la seva paciència. Recordem que hi ha cinc morts sobre la taula i dubtes importants sobre la transparència amb la que s’han administrat les informacions derivades de la investigació de les causes de l’incendi, per dir-ho suaument.

Aquesta roda de premsa va ser un error greu. Primer perquè no es pot qualificar una hora de ploriqueig de la màxima responsable política dels Bombers com a roda premsa. I segon i més greu, des del punt de vista comunicatiu, perquè els efectes negatius són notables. Sense ànim d'estendrem, pretenc detallar els errors bàsics comunicatius, que al meu parer, van cometre els responsables de premsa d'aquest departament, si es que van aprovar o coneixien per endavant tan dantesc esdeveniment.

'No aguantem la pressió social i els judicis paral.lels' que s'estan fent, va continuar. Aprofundint estrictament en el que ens ocupa, i deixant de banda el famós recurs dels judicis paral.lels, amb cinc bombers morts i amb una investigació oberta amb l'objectiu de limitar les responsabilitats polítiques, no es poden presentar com víctimes de res. La membre del Govern va dir a més, sense objeccions, que com a conseqüència d'aquesta pressió social no pot garantir que la campanya d'incendis d'aquest any es gestioni adecuadament.

Era una broma? No. Així que heus aquí el veritable missatge que va traslladar a l'Opinió Pública: Som una víctima més del cas i no podeu confiar en nosaltres, perquè no aguantem la pressió. Això és el que van dir inconcientment, amb les conseqüències negatives que detallaré més endavant. Però, què pretenien? En realitat, suposo que intentaven advertir sobre una certa contaminació interessada d'una de les parts personades amb, no sabem molt bé, quins foscos objectius. Els seus problemes van començar en intentar defensar aquest missatge. Es basaven en declaracions dels advocats de les familias llegides o escoltades, no van esperar a tenir la transcripció de les declaracions dels dos professionals davant la jutge. Bàsic si vols desautoritzar l‘altra part, que, òbviament, va presenciar la sessió i que per tant sí coneixia el detall de les manifestacions dels testimonis.

Dubtant públicament i sense base sòlida d'aquestes declaracions, la dels lletrats a la premsa, s'exposaven a quedar per mentiders -més encara- perquè ha passat el que havia de succeir: que qualsevol periodista es faci amb la declaració escrita i la publiqui, d'això s'ha encarregat Josep Cuní aquest dimarts. Resulta que, com ens temíem, aquestes últimes informacions avalen als advocats de les famílies dels bombers morts.

Així que tenim una roda de premsa amb un seguit d’efectes no desitjats per qualsevol responsable de comunicació: La compareixença aconsegueix empitjorar la imatge, ja dubtosa després de la nefasta gestió del cas, de qui la convoca, enforteix la posició del 'rival', i, a més, esgota la paciència dels pocs familiars que encara la tenien, que no van trigar ni un minut en buscar un advocat per sumar-se al procés obert a Gandesa, perquè per a víctimes elles, i amb raó.

PD (Avís a navegants): La senyora Lanau no deu saber que, normalment, quan es tria un portaveu en una crisi comunicativa es pensa en algú que si acaba cremat -perdoneu que usi l'adjectiu- no passi absolutament res, el treus de l'organització i fi del problema.